Escrits magufos

Arran d'un tut en resposta al @BarrufetRondinaire, m'ha sorgit una dicotomia interessant. El tut era una imatge d'un cotxe de gamma alta aturat a un #carrilbici. El diàleg que ha sorgit esmentava la inoperància de les autoritats en impedir aquest comportament i seguia per les maldats provocades pels conductors incívics que pateixen altres i les maldats climàtiques d'aquest tipus de vehicles que patim tots.

El fil dels meus pensaments posteriors ha anat per aquí: Fer al cotxe una pintada del tipus These car kills valencians és prendre la #justícia pel teu compte o fer pel bé comú?

Crec que la clau està en la inoperància de l'#estat: si l'estat falla en complir la seva part del #ContracteSocial, prendre mesures per protegir el que és de tots, no és prendre la justícia per la teva part, ja que d'altra manera no hi hauria cap mena de justícia, és treballar pel #BéComú d'una manera no massa agressiva i entenedora.

L'afany del #coneixement, la cerca del coneixement per a satisfacció de l'ego està impulsat la supèrbia, és per això que el #cristianisme ha sigut obscurantista. En voler protegir l'esperit del pecat capital de la #supèrbia, va caure en el fonamentalisme de negar el coneixement. Negar el coneixement per salvar l'anima és malinterpretar completament l'esperit de la salvació, a la que s'hi arriba per un mateix, no s'imposa. Fer-ho és caure, ara si, en la supèrbia, jugar a ser Déu en pretendre salvar als altres. El coneixement, la comprensió del que ens envolta és beneficiós, ens mena a la #saviesa, però impulsat per la supèrbia pot crear monstres, un Gólem¹. Que li preguntin, si no, a #Oppenheimer. El bibliotecari de “El nom de la rosa” encertava en l'esperit i errava l'aplicació.

  1. Curiosament en Ídix, Gólem significa curt de gambals, és gairebé tancar el cercle.

Com aquesta setmana serà el primer aniversari, i espero que l'últim, de la #guerra a Ucraïna i tothom ja s'ha llençat a escriure sobre el tema, em posaré frivolón i escriuré avui per no ser l'últim. A més, demà en Vincenç Partal farà la seva pissarreta amb la seva previsió pel futur i em xafaria la guitarra si no m'avanço.

Bé, a hores d'ara està clar que #Rússia no guanyarà la guerra aviat, #Ucraïna a mostrat voluntat de resistir i Rússia, sorprenentment, no té prou força per imposar-se ràpidament. Per altra banda, està clar que Rússia no pot perdre. Militarment, no perdrà a mans d'Ucraïna, però a més, no pot perdre perquè, com a potència, no s'ho pot permetre si vol continuar mantenint la seva influència a la regió, per no dir a la resta del món. Així que si cal, continuarà una guerra de desgast el temps que faci falta. Per altra banda, Ucraïna militarment no té prou força per imposar-se a Rússia. Així que arribats a aquest punt, la sortida de la guerra serà negociada. Tot el que facin les dues parts a partir d'ara serà per a seure a la taula de negociacions en les millors condicions possibles.

Quines són les opcions de Rússia? Engegar una nova ofensiva a l'est d'Ucraïna aquesta primavera i ocupar com més territori millor. D'aquesta manera podria intentar de quedar-se els territoris conquerits a les negociacions de pau.

Quines són les opcions d'Ucraïna? Aquí la cosa és més interessant. Ucraïna podria optar per resistir l'ofensiva Russa a l'est, i després llançar un contraatac per mirar de recuperar els territoris conquerits per Rússia. L'inconvenient d'aquesta opció és que l'obligaria a llençar atacs gairebé frontals contra les posicions russes, amb un cost de vides i material molt gran, i sense garanties d'èxit. La zona de l'est està a tocar de Rússia i li és fàcil de subministrar homes i material per a resistir els ucraïnesos. Una segona opció és atacar en direcció #Crimea. Els avantatges d'aquesta opció són que Rússia o té molt més difícil per enviar homes i material a la zona, sobretot després de la destrucció del pont i ferrocarril de l'estret de Kertch i la pèrdua de Kersow. El terreny entre Kersow i l'istme de Perekop, que és la petita franja de terreny que uneix Ucraïna amb Crimea, és pla, no hi ha rius ni cap defensa natural que els russos puguin aprofitar com a defensa, és a dir, poc menys de 100 km lliures d'obstacles fins a entrar a Crimea.

Per què Crimea?, a diferència del #Donbàss, que no val res i que la seva única funció era desestabilitzar Ucraïna, Crimea val el seu pes en or. Crimea, amb la seva base naval a Sebastòpol, és per on Rússia projecta la seva influència al Mediterrani, i sobretot sobre Turquia i l'estret del Bòsfor. Crimea és un portaavions insubmergible des d'on Rússia envia tropes i material a Síria i vaixells al Mediterrani. Des de la base naval de Sebastòpol, pot amenaçar de tancar l'estret del Bòsfor si #Turquia intenta ampliar, encara més, la seva influència al Caucas (la victòria de #Azerbaidjan contra #Armènia la va bastir Turquia). Si Ucraïna amenaça Crimea podrà seure a la taula de negociacions amb bones perspectives, si entra a Crimea, amb molt bones perspectives, si posa Sebastòpol a l'abast dels seus canons, és game over per Rússia. Amenaçar o entrar a Crimea és la millor opció per a Ucraïna, d'aquesta manera podria bescanviar els territoris perduts al Donbass pel reconeixement que Crimea és Russa (no oblidem que Crimea està ocupada il·legalment per Rússia des del 2014). Atacar en direcció Crimea és l'estratègia indirecta (sir Basil Liddell Hart dixit) d'Ucraïna per a recuperar el Donbàss. Crimea, Rússia no la cedirà mai, no és un objectiu per a si mateix.

El perill d'aquesta opció és que en veure amenaçada Crimea, i Sebastòpol, i sense gaires opcions d'intervenir a la zona, Rússia podria optar per la seva estratègia indirecta per a fer desviar recursos a Ucraïna de la zona, que és, junt amb #Bielorússia, atacar des del nord. Aquest recurs podria no resultar, ja que Ucraïna es pot permetre cedir territori al nord si amb això amenaça Crimea. Per altra banda, sobre l'entrada de Bielorússia a la guerra #Polònia en tindrà quelcom a dir.

Ja veurem com es desenvolupa tot això. De moment, el debat sobre els tancs Leopard II va en direcció a l'ofensiva d'Ucraïna contra Crimea, i #França ja ha demanat als seus ciutadans de sortir de Bielorússia.

Això sí, la guerra es decidirà aquest estiu.

PS: Afegeixo aquí un fragment de l'article d'Abel Riu publicat a naciodigital.cat per emfatitzar l'argument de la negociació.

“Aquest conflicte bèl·lic acabarà amb una negociació i un acord diplomàtic, en què el que s’acordi i decideixi vindrà determinat per la posició de força, pels recursos i capacitats disponibles i potencials, i pel territori que cadascú controli en el moment de seure a negociar. Després d’un any de guerra, qualsevol negociació és i serà una continuació de la guerra, igual que la guerra llençada per Rússia és i ha estat una continuació de la seva política per altres mitjans, en línia amb el que deixà escrit el prussià Carl von Clausewitz.”

Vista la pel·lícula Oppenheimer, el creador de la bomba atòmica, realment va ser com Prometeu que va lliurar el foc als humans, però igual que ell, va ser castigat pel pecat del orgull i la supèrbia (l'ubris dels grecs) de creure que era ell el cridat a fer-ho. El seu càstig (la seva nèmesis) va ser veure com l'eina que havia produït, la fissió nuclear, era utilitzat per a fer el mal en lloc d'un bé a la humanitat.

Prometeu és una divinitat grega que va tornar als homes el foc que Zeus els hi havia tret, motiu per el que va ser castigat a romandre encadenat a una roca on cada matí un àguila li menjaria el fetge. El pecat de l'orgull i la supèrbia de creure que ell era el cridat a tornar als homes, els quals eren una creació seva, el foc va suposar el càstig ordit per Zeus.

Oppenheimer va pecar en creure que era ell la persona indicada per dirigir el Projecte Manhattan, ho desitjava, la seva supèrbia el fa llançar-se de cap a aconseguir, sense pensar-ho, quelcom que després no podrà controlar, quelcom que quedarà per a sobre de les seves capacitats de influir en el seu us futur. Com els hebreus, crea un Gólem que escaparà al seu control.

És molt difícil resistir-se als cants de sirena de l'orgull i la supèrbia que ens diuen que nosaltres SOM la persona destinada a passar a la història, ara mateix no em ve ningú al record que hagui sigut capaç de resistir-se, però el preu a pagar, el càstig, la nèmesis estarà a l'alçada de la nostra gesta.

Aquest matí. mitjans de maig 2023, abans de les 09h30, m'ha aturat la urbana. Jo anava en motocicleta i estava aturat al semàfor i la motocicleta de la policia municipal s'ha aturat just darrere meu pràcticament en perpendicular (és una informació necessària per comprendre els fets). Al cap d'uns 20 o 30 segons s'ha atansat a mi m'ha demanat que m'aturés a un gual que m'ha assenyalat, també li ha demanat a un altre motorista a la meva esquerra que fes el mateix. Ens hem aturat on ens ha indicat i en baixar de la moto m'ha demanat, era castellanoparlant, i per tant, ha utilitzat el castellà i sospito que no dominava massa el català, pel DNI. Jo li he contestat, soc catalanoparlant, i per tant, he fet servir el català, que no el portava i que tampoc el feia servir. Ha marxat a parlar amb el seu company, que al cap d'una estoneta ha vingut, catalanoparlant amb dicció de castellanoparlant, i m'ha demanat el DNI, li he contestat el mateix i aleshores m'ha demanat el número del DNI i li he tornat a dir que no el feia servir. Aleshores és quan ha entès la meva posició. Mentrestant, el company castellanoparlant tractava amb l'altre motociclista sobre que si la moto feia massa soroll, no sé com a acabat aquest tema.

El municipal catalanoparlant m'ha informat, tot molt correcte, que ell m'havia d'identificar i m'ha demanat el permís de circulació, que no portava, o qualsevol document amb fotografia i el número de DNI. No en tinc cap amb aquestes característiques. Aleshores m'ha informat, jo no ho sabia, que el número del permís de circulació és el mateix que el del DNI i, per tant, l'hi he donat el número del permís. Resulta que fa mesos que el tinc caducat i no me n'havia adonat.

En aquest punt m'he cagat, m'he traït a mi mateix i, en conseqüència, he fet un pas en fals vergonyós que ha malbaratat tota la meva posició de desobediència civil.

Ho explico. El dimecres de la setmana que ve, a primera hora, marxava en moto a Versailles, tot ja està pagat. Quan m'ha comunicat que tenia el carnet caducat he vist, a la meva ment, la moto immobilitzada i el viatge en orris. Aquí és on m'he cagat. Aleshores he decidit que la fotografia del DNI que m'havia suggerit el municipal i que li he dit que no, sí que la tenia i li donaria. Aquí és on m'he traït. Per justificar-me he anat i li he dit, que bueno, que ells són municipals (en contraposició a la nacional o la guàrdia civil) i que sí que portava una fotografia del DNI. Aquí és on he fet un pas en fals vergonyós.

El municipal catalanoparlant m'ha dit, amb molt bon criteri, que les coses no és fan així, que ells són policies com qualsevol altre i que si hom pren una decisió es manté, amb totes les conseqüències. M'he volgut fondre.

M'han multat per anar indocumentat, per tindre el permís de circulació caducat i per no haver passat la ITV (juro que pensava demanar hora avui mateix per tindre-la abans de marxar a França).

El policia castellanoparlant, en un moment de la conversa sobre la documentació i tot plegat, li ha insistit al seu company que em digués que no podia anar amb l'adhesiu CAT, que és quan els hi he informat que l'adhesiu no era contrari a la llei. Per l'adhesiu no m'han multat i em sembla que el municipal catalanoparlant, que des del principi ha intentat donar-me totes les sortides imaginables, no en tenia gaire interès.

L'únic motiu evident per aturar-me, per part del municipal castellanoparlant, és l'adhesiu CAT, l'adhesiu de la ITV era impossible, en la posició perpendicular en la qual estava, que el veies. El tema del permís i la ITV han anat sortint després, un cop m'han pogut identificar mitjançant el número del permís. Fins aquell moment cap dels dos n'ha fet esment. A l'altre motorista li ha tocat el rebre, per a dissimular una mica.

Tots hem sigut molt correctes i educats.

Dos aprenentatges: Primer, si prens la decisió de fer desobediència, es manté fins al final i t'estalvies de fer el ridícul com jo. Segon, en tot moment els dos urbans ha intentat que no fos evident el que a mi em sembla que ho era i no s'han volgut embrutar les mans i anar més enllà. Perfectament, podrien haver-me detingut per tot plegat, no identificar-me, el permís, però aleshores ells també haurien de donar explicacions.

editat Un tercer aprenentatge, si vols practicar la desobediència civil, porta tot la resta en regla.

Bola extra: En acabar tot, he anat a casa i he demanat cita per la ITV i immediatament després a renovar el permís de conduir. Per raons mèdiques, que no venen al cas, he de presentar un informe mèdic que no tindré fins dimecres a les 10h00, per tant, ara mateix tinc el permís de conduir temporalment suspès i no puc sortir cap a Versailles dimecres a primera hora.

Segona bola extra: Tinc hora per anar aquesta tarda a fer la ITV, no els hi digueu als municipals. editat Ja tinc la ITV.

Tercera bola extra: En el moment que m'han aturat anava a casa per recollir... el DNI. Impossible de substituir per un altre document per a recollir un embalum a Correos.

No cal donar més voltes al que van fer, fan o faran els polítics o líders de la societat civil. Un dels motius és que nosaltres els hem posat on són. Un altre, que els hi vam encarregar quelcom que havíem d'haver fet nosaltres mateixos. Els hi vam cedir el lideratge per, crec, la comoditat de pensar que un procés ordenat era possible, i així no haver de pagar preus personals massa alts com, per exemple, un Euromaidan amb 104 morts i 3 mesos de protestes. Aquesta fase ha acabat i ja no es pot esprémer més, és tot buit. Tot.

Si jo vull la #independència hauré de fer quelcom per aconseguir-la sense esperar les instruccions de ningú, i l'única eina a les mans de les persones comunes és la desobediència civil, per tant, si vull ser coherent, hauré de començar a desobeir. Sé que John Rawls va definir, o redefinir, la desobediència civil, tinc el llibre per casa, però encara sense llegir, així que he buscat els punts importants: “Un acte públic, no violent, conscient i polític, contrari a la llei, comés habitualment amb l'objectiu de provocar un canvi.“ – Públic en el sentit de no amagar-se'n o fer-ho en privat. – No violent, no cal explicar-ho, però matisaré que tampoc cal buscar l'enfrontament personal amb ningú. Si topes amb un funcionari de l'estat, no cal ser desagradable, la majoria fan la seva feina i prou. – Conscient i polític, ho fas amb tot el coneixement de què estàs, i perquè ho estàs fent. – Contrari a la llei, i accepta'n les conseqüències. – Comes habitualment, no val amb fer-ho una vegada i després complir la llei les següents vegades.

Afegiré que, tal com estan els nivells de confiança per aquí ara mateix, ha de ser genuí, o com a mínim ha de ser percebut com a genuí. Res organitzat per partit, associació, etc., com per exemple “no vull pagar”, funcionarà.

Començaré, de fet ja vaig començar, amb coses senzilles, que no sóc un heroi ni cal immolar-se per a cap causa. No provocaré activament de desobeir. Passarà en algun moment com a conseqüència d'alguna desconnexió de l'estat espanyol. De moment ni porto el DNI ni el permís de conduir, i si me'l demanen no els hi donaré el número, ni el nom de fet. Als Mossos el nom sí, que és meu, no espanyol. Ara mateix no se m'acut res més, ja ho pensaré.

S'ha parlat del lideratge en aquestes passades eleccions al Parlament de Catalunya, lideratge per transitar cap a un sentit o l'altre, cap a una direcció o l'altra.Perquè en volem o necessitem lideratge?, és res bo el lideratge? Primer una distinció: Líder i lideratge no són sinònims. El o la líder és una persona, mentre que el lideratge pot ser cosa d'un grup de persones. És el líder el que provoca urticària a molta gent i un sa escepticisme a la societat, car hi ha exemples de sobres de líders que han provocat la mort de milions de persones, per paranoia persecutòria, maldat i simple estupidesa.

Podem utilitzar, altra vegada, l'anomenat procés cap a la independència de Catalunya com a exemple. Des de l'octubre del 2017 el camí cap a la independència ha quedat paralitzat, no avança. Fins al moment del referèndum hi havia un pla i uns líders que assenyalaven el camí. Un cop els líders van acabar a presó o l'exili, la gent va quedar sense direcció, sense saber què fer. O més aviat, sense confiança en el lideratge que fins aquell moment seguia. En un procés de canvi en què pot haver-hi un cost personal o econòmic, no et llences a la piscina si no saps que els altres també si llençaran. Per exemple, un funcionari no desobeirà un home de negre vingut de Madrid si no té la confiança que els seus companys faran el mateix, de manera que el poder coercitiu, que és la força de l'home de negre, queda en res, ja que qui ha d'aplicar aquest poder coercitiu tampoc l'obeirà. Un exemple utilitzat per explicar aquestes dinàmiques són les ovacions en peu. En acabar, per exemple, un concert, el públic s'aixeca dempeus per aplaudir. Però, qui és el valent en aixecar-se primer?, qui pren el risc d'aixecar-se i quedar-se sol dempeus a la sala i pagar el cost del ridícul. És un problema de confiança. Altra vegada, no prendràs el risc sense una mínima seguretat en què no et quedaràs sol. Si vols provocar una ovació en peus, n'hi ha prou amb repartir unes quantes persones per a sala perquè s'aixequin i, si el concert no ha sigut un desastre, provocar l'ovació.

Qui és, aleshores, el valent o valentes que s'aixequen de la butaca per provocar el moviment? Són el líder o líders que et donen la seguretat, la confiança que no ets l'únic, i que, per tant, no faràs el ridícul a la sala, o aniràs sol a presó per desobeir un home de negre. Els líders són, en aquest cas, vectors de confiança entre desconeguts. El lideratge, amb el seu exemple, inicia el moviment i cristal·litza la confiança entre milions de persones que no es coneixen, i els dona la seguretat de no anar sols. Sense aquesta confiança és impossible avançar en qualsevol mena d'interacció social. Cal un lideratge per aconseguir que un canvi cristal·litzi?, és desitjable?

Cada vegada que veig als #mossos o qualsevol altre ens de la #generalitatdecatalunya fent comunicats mitjançant una #xarxasocial d'una empresa privada pateixo un curtcircuit. Què ningú al #govern comprengui, i tingui la iniciativa, de muntar un #mastodon, o qualsevol altre programari que utilitzi el protocol #ActivityPub, a un domini gencat.social des del qual proveir comptes a tots els ens que el necessitin diu molt poc a favor seu. I com ajudaria a canviar els #hàbits.

ActivityPub a la Viquipèdia

Us en recordeu del #referèndum sobre el #tramvia de la Diagonal de #Barcelona que va guanyar el NO... diria que no falta massa perquè entri en funcionament. La #democràcia participativa és així. (I que consti que el trobo necessari... perquè el #proletariat pugui desplaçar-se ràpidament als seus llocs de condemna per fer més rics als qui ja són rics, o als centres comercials per consumir més i als #turistes a desplaçar-se al lloc del seu proper #selfie).

Ella ha tingut avui un gest preciós mentre estàvem al grup de #Sagrera. En un moment en què, no recordo qui, estava dient alguna bajanada i m'he girat per mirar-la, com dient “quina merda”, ella m'acluca l'ull. Una aclucada d'ulls que semblava dir: Estic amb tu, estic per tu, i aquesta aclucada, aquí en mig de tota aquesta gent, sols és per tu. Me l'hauria menjat a #petons allí mateix.