Escrits magufos

S'ha parlat del lideratge en aquestes passades eleccions al Parlament de Catalunya, lideratge per transitar cap a un sentit o l'altre, cap a una direcció o l'altra.Perquè en volem o necessitem lideratge?, és res bo el lideratge? Primer una distinció: Líder i lideratge no són sinònims. El o la líder és una persona, mentre que el lideratge pot ser cosa d'un grup de persones. És el líder el que provoca urticària a molta gent i un sa escepticisme a la societat, car hi ha exemples de sobres de líders que han provocat la mort de milions de persones, per paranoia persecutòria, maldat i simple estupidesa.

Podem utilitzar, altra vegada, l'anomenat procés cap a la independència de Catalunya com a exemple. Des de l'octubre del 2017 el camí cap a la independència ha quedat paralitzat, no avança. Fins al moment del referèndum hi havia un pla i uns líders que assenyalaven el camí. Un cop els líders van acabar a presó o l'exili, la gent va quedar sense direcció, sense saber què fer. O més aviat, sense confiança en el lideratge que fins aquell moment seguia. En un procés de canvi en què pot haver-hi un cost personal o econòmic, no et llences a la piscina si no saps que els altres també si llençaran. Per exemple, un funcionari no desobeirà un home de negre vingut de Madrid si no té la confiança que els seus companys faran el mateix, de manera que el poder coercitiu, que és la força de l'home de negre, queda en res, ja que qui ha d'aplicar aquest poder coercitiu tampoc l'obeirà. Un exemple utilitzat per explicar aquestes dinàmiques són les ovacions en peu. En acabar, per exemple, un concert, el públic s'aixeca dempeus per aplaudir. Però, qui és el valent en aixecar-se primer?, qui pren el risc d'aixecar-se i quedar-se sol dempeus a la sala i pagar el cost del ridícul. És un problema de confiança. Altra vegada, no prendràs el risc sense una mínima seguretat en què no et quedaràs sol. Si vols provocar una ovació en peus, n'hi ha prou amb repartir unes quantes persones per a sala perquè s'aixequin i, si el concert no ha sigut un desastre, provocar l'ovació.

Qui és, aleshores, el valent o valentes que s'aixequen de la butaca per provocar el moviment? Són el líder o líders que et donen la seguretat, la confiança que no ets l'únic, i que, per tant, no faràs el ridícul a la sala, o aniràs sol a presó per desobeir un home de negre. Els líders són, en aquest cas, vectors de confiança entre desconeguts. El lideratge, amb el seu exemple, inicia el moviment i cristal·litza la confiança entre milions de persones que no es coneixen, i els dona la seguretat de no anar sols. Sense aquesta confiança és impossible avançar en qualsevol mena d'interacció social. Cal un lideratge per aconseguir que un canvi cristal·litzi?, és desitjable?